Extremisme i desmemòria

L'atemptat de Barcelona no sols ha generat una onada de solidaritat amb les famílies dels assassinats. També ha sigut el pretext idoni perquè milers de persones normals i corrents expressaren obertament les seues idees xenòfobes i islamòfobes a les xarxes socials. Ciutadans que proposen mesures fonamentades exclusivament en prejudicis i generalitzacions, éssent totalment immunes a dades i arguments racionals. Extremistes que no posen bombes o atropellen a persones- aprofite per condemnar tan repugnant atac- però estan a favor de deportacions massives i indiscriminades per motius religiosos, entre d'altres.

Extremistes, sí. Perquè una de les característiques d'aquests és l'assumpció de la part pel tot, simplificant una realitat que s'entreveu massa complexa i dividint la societat en blocs oposats, per finalment culpar a l'altre de tots els mals. Així doncs i en este cas, apreciem el discurs islamòfob quan tots els musulmans són considerats com potencials terroristes per part de la població. Fins arribar al punt que, degut només al fet que comparteixen religió amb integristes, hagen de manifestar-se públicament en repulsa dels atemptats per desfer-se de tota sospita. Almenys així se'ls instava a fer a un missatge compartit a través de Facebook i WhatsApp que ja s'ha convertit en viral. Una proposta que recorda temps obscurs- quasi inquisitius, diria jo- i que em pregunte amb quina autoritat moral es formula. Malgrat que el més preocupant potser siga l'acollida que ha rebut, revelant l'existència d'un caldo de cultiu d'intolerància en una part important de la societat espanyola.Sembla que no ens adonem que això és el que volen el terroristes: que ens convertim com ells en extremistes.

I és que contra els sentiments és díficil debatre. Crec que aqueixa és la gran lluita del nostre temps: combatre de nou l'odi que naix del desconcert i la incertesa. I sobretot, combatre la desmemòria. Perquè només cal mirar enrere per veure a què du el nacionalisme excloent. Només cal mirar enrere per entendre que els fanatismes es necessiten els uns als altres per sobreviure...

No deuríem oblidar la dita de què un poble que no coneix la seua història està condemnat a repetir-la.

Sobre la cultura política

No crec que es tracte d'un problema d'ignorància sinó més bé d'indiferència, d'absència d'una consciència cívica real...

Perquè continuem enfrontats en bàndols, dels "meus" i dels "teus", caiguent en un relativisme polític perpetu on l'únic consens possible és el popular "tots són iguals". 

I això, pense, és herència fallida de la Transició... 

No em malinterpreteu. No es tracta de rebutjar tota aquella etapa sinó d'entendre, des de la maduresa democràtica i la perspectiva que ens aporta l'avui, que allò no va ser una vertadera ruptura amb la nostra cultura política. 

Aquella que el pobre Goya retratava prop de dos segles enrere a "Duelo a garrotazos" i que, malgrat tot, subjau a l'ideari col.lectiu. Al cap i a la fi, la raó que impedeix que avancem com a democràcia... 

Perquè açò no va dels meus o dels teus sinó de tots.

Murs

Tenemos arte para no morir de la verdad.

Construïm. Perquè som colossos anodins, i és eixa la nostra lacra. Hem engendrat ciutats, i nostres són els murs que ens desmesclen, així com els ponts, i també les epidèmies i els registres. La quimera.

Nostra és l'hostilitat i nostra la melangia. I parlen els nostres murs de desgavell, de la sordidesa d'un món abocat al desordre que alguns creuen poder vivificar. Malencerts.

El però dels nostres envans no escau a cap subjecte, sinó a la paraula. I potser al derroc. O als esvorancs.

Allà on moren els camins s'alcen els murs. Decrèpit. El misticisme i la temperància del no-res.

Gritos quemados

Llevo dinamita guardada en los bolsillos
y fuera la desquiciada tormenta
que amenaza con mojar las armas,
mis armas de fuego.

Retengo la chispa en la mirada,
miro con rabia a la sociedad
¡Soy fuerte!
No soy el juguete que creen.

Hace años que soporto los golpes,
demasiados años con las acomplejadas tormentas
de miedo y de inferioridad
de fuego ardiente y de callar.

La historia me llamaba entre susurros,
yo gritaba para que me escuchara
pero silenciaron mis palabras
teñidas de la quemada violeta.

Miro de nuevo a los ojos al mundo
es mio, es nuestro.
Nos queda camino por recorrer,
las alas todavía tenemos atadas,

los pies y las manos
todavía magulladas
por las asperas cuerdas
que nos tenían presas.

Respiro una vez más,
nos queda camino,
nos faltan muchas cicatrices por sanar
muchas partidas a las cadenas por ganar.

Y ahora que soy fuerte me presento
con la fúria del fuego
y las manos llenas de dinamita:

Soy los gritos quemados de la historia

Soy la voz femenina que ya no puede gritar.

Festa pagana

Ara que s'han acabat els dies de Nadal,encara queda cap d'any i reis però la nit i el dia de Nadal si, que són dies per a estar amb la família i reunir-se i també per a descansar de la feina voldria fer una xicoteta reflexió. En el calendari hi ha uns dies especials que són marcats en roig o en un altre color per a diferenciar-se de la resta dels dies normals, aquests normalment solen ser festa nacional, regional o local, però algú s'ha fixat que aquests majoritàriament tenen alguna relació en la religió? En aquest cas parlaríem de la religió catòlica. Els dies que són festa i no tenen cap vincle religiós es poden comptar amb els dits, aquests dies són:Cap d'any, l'1 de maig i el dia de la constitució. Sí, tant sols tres dies, després estan les festes regionals que en molts casos no tenen aquesta relació però em referisc a nivell nacional. Alguns de segur que pensaran:home, els valencians celebrem falles i el 9 d'octubre que no són religiosos i a nivell nacional està el dia de la hispanitat i els diumenges són festiu també. Segur? El dia 9 d'octubre es celebra l'entrada de Jaume I a València,a que va entrar Jaume a València? A expulsar els musulmans de la ciutat per a tornar-la a mans cristianes. Desprès ens trobem amb el 12 d'octubre, que es celebra l'arribada de Colon a Amèrica, pot semblar que no té cap relació amb la religió però no, després de la seva arribada soldats cristians anaren a colonitzar a les tribus a convertir-los a la seva fe, aquesta festivitat té una relació més tímida però al cap i a la fi la té. No vos heu preguntat mai per què els diumenges són festa? Molta gent pensa, i és així, perquè és l'últim dia de la setmana (Com a dada curiosa els jueus celebren el dissabte, Sàbat, i no els diumenges ) però perquè l'últim dia i no el primer, o un altre? Doncs la resposta és ben senzilla, perquè segons la Bíblia quan Déu va crear el món va tardar sis dies i el setè i últim va descansar, per aquesta raó la setmana té set dies i els diumenges no es treballa. Per últim trobem les falles, perquè la cremà de les falles es celebra el dia 19 de març? Perquè aquest és el dia de Sant Josep, que era fuster, l'origen d'aquesta festa es remunta sobre els finals del segle XIX on els fusters cremaven objectes en honor al seu patró. Però no és la única relació, ja que hi ha un dia on els casals fallers fan una ofrena floral a la Mare de Déu dels Desamparats, que és un dels dies més importants de la festa. Antigament es commemoraven els canvis d'estació amb festes i celebracions, la religió catòlica sembla que no li va agradar aquesta idea i va convertir aquestes festes en seves, com ho és Sant Josep al equinocci de primavera, Sant Joan al solstici d'estiu o el Nadal al solstici d'hivern. Curiosament molts estudis afirmen mitjançats fets històrics, com poden ser la mort de personatges de la Bíblia que tenen relació amb el naixement de Jesús,que aquest no va néixer el 25 de desembre com pensem i celebrem si no que, aquesta data canvia segons la teoria, va ser sobre la primavera. Un altre cas el trobem al el 1 de maig Dia del Treballador que commemora una vaga general celebrada a Chicago a l'any 1886 per a aconseguir la jornada de 8 hores, doncs quines coses té la vida que aquest dia és també Sant Josep obrer, de fet en molts llocs no es celebrava el dia del treballador si no Sant Josep obrer per a que no tingués cap relació amb el comunisme que tanta por donava i continua donant a molta gent, un d'eixos països era Espanya durant la dictadura de Franco. Moltes d'aquestes celebracions tenen també un altre significat, com el estar amb la família i gent a la que estimes en Nadal o recordar els familiars i altres sers estimats el dia de Tots Sants.

 Moltes de les coses que acabe d'anomenar, estar i recordar a estimats, no cal que es celebren només en certes dates, ja que aquestes coses es poden fer tot l'any, malauradament de segur que tots no ho farien o bé per oblit o bé per evitar un llarg viatge, diners o perquè prefereixen estar en casa sense fer res. Espanya és, en teoria, un país laic, per tant em de abandonar, encara que siga una part, de fer festa en dies com els sants, Setmana Santa, Dia de la Concepció i una llarg etcètera si ho volem ser més encara. No dic que deixem de visitar els difunts a Tots Sants, de reunir-se amb la família en Nadal o de treballar els diumenges, però si deixar de celebrar certs dies per a fer-ho per altres que no tinguen cap relació amb alguna religió, ara mateix em venen al cap tres dies, un és el dia del naixement de Alexander Fleming (6 d'agost) descobridor de la penicil·lina, fàrmac que a salvat i salva a milions de persones, un altre és el Dia Internacional de la Pau (21 de setembre) i l'últim el Dia Internacional de la Dona Treballadora, o tant sols de la dona (8 de març) ja que aquestes s'ho mereixen i molt.