Maquiavel, Aristòtil i l'ètica a la política

Fa uns dies vaig estar debatint amb uns amics sobre l'estat en què es troba la política. Tots sabem que la frustració i la desesperació són els dos principals sentiments que té la ciutadania i que no estan sabent calmar ni resoldre els nostres polítics. La situació és preocupant  i crec que és bona idea compartir amb tots vosaltres algunes reflexions interessants.

Des de la politologia es diu que hi ha dues formes bàsiques, i d'alguna manera oposades, d’entendre la política:

-La primera és la visió de Nicolau Maquiavel (Machiavelli). Aquesta té a veure amb la política entesa com una lluita per arribar, mantindre, i ampliar el poder: l’art de governar. A “El Príncep” de 1513 d.C, la seua obra més important, Maquiavel no entra en la discussió de si és correcte actuar d’una forma o d’altra sinó que simplement es limita a indicar, després del que ha observat treballant com a diplomàtic tants anys, allò que ha vist que funciona realment a la política de l'època.

A l'obra dóna pautes a Llorenç II de Mèdici respecte a què ha de fer per convertir-se en un governant exitós i prolongat en el temps.  De fet,  més tard els crítics l’acusarien de ser una persona freda, inhumana- i de ahí ve l’adjectiu “maquiavèlic”-  per aconsellar sense contemplacions coses com que és convenient arrasar pràcticament una ciutat que sempre haja estat lliure perquè, si no es fa així, tard o d’hora és molt probable que acabe rebelant-se contra el seu nou sobirà.

- L’altra visió és l’aristotèlica. Aquest filòsof, intentava definir quina forma de govern era la més apropiada per a una República o “polis” (ciutat) del seu temps. Creuia que l’èsser humà era un animal polític, nascut per viure en conjunt, i que la justícia i el bé (ètica) eren els valors fonamentals que deurien regir qualsevol comunitat. 

L'aspiració d'Aristòtil com vegeu no era ensenyar a ascendir i mantindre's en el poder sinó reflexionar sobre quina és la millor, la bona, la més acertada forma d'organització, de govern. Perquè sent l'ésser humà un animal polític, com pensava ell, l'única forma d'arribar a la felicitat és en comunitat. 

L’ètica és una disciplina del pensament que s’encarrega d’abordar què és el bé, què és el mal i de la relació de concordància d’aquestes idees amb la moralitat, és a dir, amb les normes, valors i comportaments assumits pel conjunt d'una societat. Tracta de resoldre la pregunta: “Quins actes i decissions són els correctes?”.

Dit açò, vull preguntar-vos… quina cregueu que és la concepció que regna d’entre les dos actualitzant aquestes idees a la política d'avui?

A l’àmbit mediàtic o comunicatiu... jo crec que no hi ha dubtes: la maquiavèlica. Aquest ámbit està especialment tocat per la falta excessiva d’ètica. Dia sí i dia no hem escoltat a polítics dient mentides, falses veritats o evasives per defendre la seua gestió al govern o defendre al seu partit. Fins i tot estant en l’oposició ja ens tracten de vendre caramels. La manipulació i la demagògia està a l'ordre del dia i la campanya electoral ens ve de luxe per apreciar-ho. Veurem una lluita on cada candidat recita els seus eslògans, cita xifres, propostes etc. Alguns li recriminaran una cosa al govern, quan anteriorment han fet l'altra. Promeses incomplides... Molts d'ells no diran el que pensen sinó que utilitzaran allò que deia Groucho Marx per captar vots:

"Estos són els meus principis. Si no li agraden tinc uns altres"

És a dir, l'estratègia i el missatge s'imposarà a dir la veritat. De nou una eterna pregunta: "La finalitat justifica els mitjans?"

Opine, no sé vosaltres, que existeixen pocs líders i partits que en eixe sentit s’allunyen de la visió maquiavèlica. ¿Però això és bo o dolent?

Precisament una de les coses que vaig concloure de tot el que parlàrem fou que la manca excessiva d’ètica dels líders, ací entesa com a coherència entre les teues promeses i els teus actes,  és un problema des de l'inici. Començant ja així quan encara no han arribat al poder imagineu com actuaran quan arriben al segon àmbit, més important encara:

L'àmbit del poder, de les institucions. Són vertaderament les decissions que es prenen en aquest les que ens afecten. Pensàrem que com a punt de partida hauríem de decidir per quins valors/objectius superiors es deuria regir aquest segon àmbit o, el que és el mateix, quins valors són els bons aplicant la suposició que necessitem urgentment d'ètica a la política. I vam decidir que aquestos serien, evidentment, els drets humans i el seu compliment. En extensió, que la funció de la política és millorar la vida de les persones. També com deia Aristòtil: la felicitat.

Jo tinc predisposició a acceptar que la gent que està en política es mou, en definitiva, amb el seu fer cap a aqueixa finalitat. Però desgraciadament no veig que siga el valor suprem. Em referisc a que de massa vegades posen per damunt interesos partidistes (mantenir-se en el poder per damunt de tot, aspecte maquiavèlic de la política) i quan no personals o corruptes. Mostra d'açò si voleu és que a l'any electoral comencen les inaguracions, les obres per renovar l'asfalt, la foto atenent les demandes directes de la gent, etc. de sobte els diners sobren... no sé si s'invertiran en coses necessàries o en coses improductives/grans cagades. I misteriosament eixos diners es requereixen després a altres llocs.

Però ara és quan ix eixa frase: "no hi ha prou diners per a tot...". La qüestió no és si hi ha diners per a tot sinó si hi ha diners per a complir eixos objectius fonalmentals, els DRETS HUMANS, que són èticament parlant els únics que sabem o creguem que són correctes, indispensables per a assolir la felicitat... Penseu que no hi ha diners per a això després de vindre d'una bombolla immobiliària on es contruïa absolutament tot? Per a uns mínims de justícia social? Per a igualtat d'oportunitats a l'hora d'accedir a l'educació aquells que no poden costejar la matrícula de la universitat? Perquè qualsevol persona puga menjar almenys les vegades recomanades per la OMS?

Si la política seguira més aquesta ètica no hi haurien lleis absurdes ni grans edificis milionaris mentre tenim a gent patint dificultats per arribar a final de mes, per tindre una casa on viure amb dignitat i per gaudir de serveis com la llum i l'aigua corrent. Perquè es deuria tindre present sempre el que està bé i el que està mal. I la política (o l'economia), com la vida, és una qüestió de prioritats...