Falta virtut

La majoria convindreu amb mi que l’inici és la part més problemàtica d’un text. Essent estudiants haureu patit alguna volta eixe gran o xicotet —segons la persona — maldecap que és introduir el tema d’una redacció. Tanmateix, sabran del que parle els escriptors. Perquè la primera pàgina indica el grau d’atracció d’una novel·la, fins el punt que alguns crítics més o menys superbs— hi ha de tot— en llegir-la afirmen si un llibre paga la pena o no...

Però avui no volia parlar-vos d’un inici sinó més bé de quelcom semblant i més transversal: d’un passat. Del nostre passat històric-polític-cultural. Perquè de la mateixa manera que l’inici d’una novel·la et dóna les claus del transcurs d’aquesta, el passat determina la nostra realitat política, social, cultural… actual. Doncs penseu estem condicionats notablement pel nostre origen i circumstàncies ("jo sóc jo i la meua circumstància" parafrasejant a Ortega). Hereus del pensament, valors i tradicions dels avantpassats, podem aprendre moltíssim del clàssics i les seues vivències:

“Som com nans asseguts sobre les espatlles dels gegants. Si podem veure més coses que ells no és gràcies a l'agudesa de la nostra vista, sinó gràcies a l'alçada dels nostres portadors”  Bernat de Chartre (segle XII)

La política és l’àmbit col·lectiu on es prenen i s’apliquen decisions.  Al cap i a la fi, és l’àmbit del poder pragmàtic: d’establir uns objectius segons uns principis i de dur-los a terme. Però no sols això… perquè fer política també és manifestar-se. És criticar la pròpia política. És que la classe pacte amb el professor quin dia va a ser l’examen. És votar al delegat… És, a diferència del que creguem, una activitat accessible a tots atés que vivim en conjunt i certes coses ens afecten, adquirint en conseqüència el dret a expressar-nos i prendre’n part.

Dia a dia veiem als mitjans notícies de casos de corrupció repugnants. Però açò no és res nou: Aristòtil, per exemple, ens advertia temps enllà que les persones partíceps del poder, siga quina siga el model organitzatiu  (monarquia, aristocràcia, democràcia… “formes pures”), tendeixen a corrompre’s, és a dir, a posar els seus interessos particulars per damunt de l’interés general. Així doncs, explicava que es tracta d’un procés cíclic: les formes pures de govern comentades poden partir perfectament de bons dirigents que busquen el bé comú de la polis/ciutat o República— nosaltres parlem d’Estat— i dels seus habitants, però tard o d’hora aquests disposaran del poder de forma autoritària, entenent els càrrecs i els recursos/béns comunitaris com a propis. Aristòtil argumentava per tant que les monarquies es convertien en tiranies, i que aquestes últimes eren substituïdes per aristocràcies (més d’una persona al poder) que restauraven l’ordre. Però estes es corrompien també i es transformaven en oligarquies amb èlits que tracten injustament al poble, deixant-lo en la pobresa. Després arribava la politeia (democràcia), que es mantenia en peu fins que les masses s’adonaven del seu gran poder i s’imposaven amb demagògia i sectarisme. I finalment, un líder/monarca eixia al pas i la roda tornava a començar… Per eixe motiu, el que proposà després d’observar desenes de polis amb l’ajuda dels seus deixebles, va ser un sistema mixte entre democràcia i aristocràcia on les èlits i el poble exerceixen un control mutu de les passions equilibrat.  Més d’un mil·lenni i mig després, en esta línia de contrarestar forces Montesquieu exposarà la seua teoria de la divisió de poders: executiu, legislatiu i judicial…

Extrapolant tot açò a la realitat d’avui, pense que el nostre sistema polític, procedimentalment sufragista i de representació, “de facto” ha estat monopolitzat per unes èlits político-econòmiques que han expulsat a la ciutadania de l’àmbit de decisió.  A l’última dècada els hem permés massa excessos i si comptàvem llavors amb pocs mecanismes per passar factura— una simple votació cada quatre anys — els hem reelegit condonant-los les penes. L’equilibri s’ha perdut i per recuperar-lo la societat civil ha de cobrar protagonisme de nou. Bo, la veritat és que aquesta tesis l’ha mantingut sempre el moviment obrer, qui té molt clar que si la població no està organitzada no té res a fer per frenar el poder— a banda que els àcrates no suporten cap autoritat—.

Cert és que situacions similars s’han donat al llarg del temps. A la primitiva Roma la “plebs” restava fora dels curiats, Senat, comicis tribunaris, etc. només accessibles als quirites/patricis (ciutadans originals de la ciutat). No va ser fins que els plebeus es retiraren al mont Aventí com a protesta l’any 494 a.C quan es van començar a posar en marxa progressives reformes molt més profundes cap a la participació i drets civils. Aquella potser va ser una de les primeres vagues de la història…

Hannah Arendt deia: “els homes són lliures quan actuen, ni abans ni després, perquè ser lliure i actuar és el mateix”. Analitzem críticament la societat i sobretot qüestionem constantment el poder, indiferentment del signe polític que l’ocupe, quan trobem deficiències tan greus com la desigualtat i la falta d’oportunitats. Fem-ho mitjançant la literatura, la música o qualsevol altre art. Fem-ho des de l’ensenyança als centres, seus del saber encara que últimament han deixat apartada la reflexió. Cal recuperar-la. Fem-ho ara que arriben nous partits al poder, ara més que mai.

Hem de recuperar un ideal de virtut cívica mínima (areté) en el sentit atenenc i tornar a una concepció de la democràcia que servisca per al desenvolupament íntegre de les persones. Per molt que en els nostres temps regne l’individualisme i l’egoisme no hem d’oblidar almenys que som éssers socials. Els estoics com Zenó de Cítion o Sèneca, per exemple, li atorgaven importància a les relacions privades i sobretot a l’amistat i l’amor, compatibles tots dos d’igual manera a l’acció política. Lleis—  com la hipotecària— han perdut el sentit de justícia de la deessa grega Diké: protegir als dèbils. I encara que trobar un absolut moral, un absolut de bé o un absolut de justícia és molt difícil, el podem pactar. Doncs sóc dels que pensen paregut a Glaucó o Antifont, filòsofs de la segona sofística, qui creien que la justícia és una convenció necessària per conviure pacíficament en societat donada la naturalesa hobbesiana de l’ésser humà...