Les comunitats humanes més antigues, per garantir cert ordre i organitzar la vida diària, van començar a imposar sancions a tot aquell que pertorbara i posara en perill la pau social. Així van veure la llum els primers codis punitius que, de forma rudimentària, pretenien persuadir negativament els que tingueren el desig irrefrenable de realitzar un acte en contra d’un altre o de la pròpia col·lectivitat per por a les conseqüències. El Codi d'Hammurabi de 1728 a.C, un dels més antics conservats, té gravats en pedra 282 normes basades en la idea del "ull per ull, dent per dent" i és mostra del que dic.
No obstant això, a mesura que les comunitats van anar creixent i sofisticant-se, el poder es va adonar que el simple càstig— per molt dur que fóra— no era suficient per evitar el delicte ja que "l’Estat" difícilment abastava amb la mirada tot el que ocorria. Calia, llavors, atorgar-li algun tipus de legitimitat a la llei: a partir d'aquest moment un no mataria a un altre només per por que després l’enxamparen, sinó perquè matar una persona està malament.
Reforçada la llei amb conviccions morals, la població posseïa també més raons per delatar als delinqüents. En aquesta tasca sens dubte les religions van ser fonamentals, un pilar de legitimació i d'assentament del poder, de la llei humana, recolzant allò que estava permés i condemnant el que no, exercint un fort i eficaç control social perquè als Déus omnipresents, a diferència dels homes, no se’ls escapa res.
Ara bé, una cosa que resulta òbvia és que les lleis per les quals ens regim són creades pel poder. Aquest, al seu torn i— permeteu-me la crítica— malgrat el nostre idealisme "bonista", sempre recau sobre una minoria. Independentment del sistema polític— explicava Robert Michels— tota organització humana complexa tendeix a la burocratització i a l'oligarquia. Tant és així que els atenesos, tot i viure a una democràcia bastant participativa i igualitària, conscients d'això, van tractar d'introduir mecanismes per evitar que certs individus acumularen massa poder i influència. Un d'aquests consistia en què l'assemblea podia condemnar a aquelles persones que considerara perilloses per a la polis a l'ostracisme, és a dir, al desterrament mitjançant una votació. El mateix Pericles, durant anys aclamat com a cap militar, va ser sotmés en reiterades ocasions a aquesta prova de foc malgrat aconseguir sortir indemne totes les voltes...
Respecte del poder i les èlits hem de dir que, a banda de tindre l’oportunitat de transformar la societat, en la seua condició essencialment humana buscaran tard o d'hora perpetuar-se, doncs saben que des d'aqueixa posició privilegiada poden incrementar i protegir els seus interessos personals, el seu estatus. I per dur a terme tal propòsit un governant astut no només se’n servirà de les prerrogatives executives estatals a les seues mans, sinó que alhora sustentarà el seu mandat en idees que assumisquen i facen partícep a la població...
Amb distintes paraules el filòsof marxista Antonio Gramsci parlaria a principis del segle XX de la "hegemonia cultural". Segons aquest filòsof, la societat, en aparença lliure, és en realitat dominada per una de les seues classes socials els discursos explicatius de la qual constitueixen veritat general. Aconseguint així que el que beneficia a eixe sector concret siga percebut com a beneficiós per a tothom i, per tant, gaudint de certa automatització social. Herbert Marcuse en esta mateixa línia escriurà a 1964 sobre " l’home unidimensional" tot i que des de la perspectiva de la societat de consum.
Així doncs, podem afirmar que un sistema polític funciona prolongadament si la majoria comparteix els valors i sistemes difosos per les èlits que l'encapçalen, reaccionant conjuntament contra la minoria dissident que els qüestiona. L’alienació que es dóna quan les persones creguem que som allò que no som fa que, incapaços d'entendre una idea que trenca els nostres esquemes mentals, la defugim, ataquem i fins i tot odiem. D'este mode, el presoner alliberat de les cadenes que aconsegueix sortir a la superfície i veure la llum del sol quan torna és assassinat pels seus companys que no conceben ni accepten un món diferent al que acostumen les profunditats de la caverna. Açò mateix s’ha donat en el transcurs dels segles, no cal que pose exemples, i seguirá passant en el futur.
La Filosofia és, no obstant i com tractava de transmetre Plató a la seua metàfora, un instrument que empara i guia a través de la reflexió. És la disciplina que, en recerca del coneixement, ensenya a qüestionar les idees inculcades per la societat, preses naturalment com certes, i a desenvolupar noves visions des de la crítica. Al cap i a la fi és un Sòcrates insaciable, una "mort de Déu" continua— en termes nietzscheans—, un Descartes inconformista, un Copèrnic social...
És Hegel explicant que en el moment que els esclaus van prendre consciència de que res sinó ficcions els distingia realment dels amos, quan deixaren d’estar alienats, és quan exigiren per fi la igualtat i la llibertat.
És, en definitiva, un perill per al poder (en sentit ampli) ja que, com veieu, permet posar en dubte els seus dogmes, el seu ordre.
És per això que a la societat subjau interessadament un pragmatisme i racionalisme economicista que margina i cataloga d'inútil a la filosofia i resta d’arts.
Però malgrat les dificultats, gràcies a l'esforç de molts professors, cada volta més joves surten de les aules sent bastant més exigents amb el sistema que els seus majors. I el poder, ben sabedor dels seus punts febles, reacciona. O què és sinó la LOMCE i el desplaçament progressiu de la Filosofia a una assignatura residual en favor de la de Religió?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada