Extremisme i desmemòria

L'atemptat de Barcelona no sols ha generat una onada de solidaritat amb les famílies dels assassinats. També ha sigut el pretext idoni perquè milers de persones normals i corrents expressaren obertament les seues idees xenòfobes i islamòfobes a les xarxes socials. Ciutadans que proposen mesures fonamentades exclusivament en prejudicis i generalitzacions, éssent totalment immunes a dades i arguments racionals. Extremistes que no posen bombes o atropellen a persones- aprofite per condemnar tan repugnant atac- però estan a favor de deportacions massives i indiscriminades per motius religiosos, entre d'altres.

Extremistes, sí. Perquè una de les característiques d'aquests és l'assumpció de la part pel tot, simplificant una realitat que s'entreveu massa complexa i dividint la societat en blocs oposats, per finalment culpar a l'altre de tots els mals. Així doncs i en este cas, apreciem el discurs islamòfob quan tots els musulmans són considerats com potencials terroristes per part de la població. Fins arribar al punt que, degut només al fet que comparteixen religió amb integristes, hagen de manifestar-se públicament en repulsa dels atemptats per desfer-se de tota sospita. Almenys així se'ls instava a fer a un missatge compartit a través de Facebook i WhatsApp que ja s'ha convertit en viral. Una proposta que recorda temps obscurs- quasi inquisitius, diria jo- i que em pregunte amb quina autoritat moral es formula. Malgrat que el més preocupant potser siga l'acollida que ha rebut, revelant l'existència d'un caldo de cultiu d'intolerància en una part important de la societat espanyola.Sembla que no ens adonem que això és el que volen el terroristes: que ens convertim com ells en extremistes.

I és que contra els sentiments és díficil debatre. Crec que aqueixa és la gran lluita del nostre temps: combatre de nou l'odi que naix del desconcert i la incertesa. I sobretot, combatre la desmemòria. Perquè només cal mirar enrere per veure a què du el nacionalisme excloent. Només cal mirar enrere per entendre que els fanatismes es necessiten els uns als altres per sobreviure...

No deuríem oblidar la dita de què un poble que no coneix la seua història està condemnat a repetir-la.

Sobre la cultura política

No crec que es tracte d'un problema d'ignorància sinó més bé d'indiferència, d'absència d'una consciència cívica real...

Perquè continuem enfrontats en bàndols, dels "meus" i dels "teus", caiguent en un relativisme polític perpetu on l'únic consens possible és el popular "tots són iguals". 

I això, pense, és herència fallida de la Transició... 

No em malinterpreteu. No es tracta de rebutjar tota aquella etapa sinó d'entendre, des de la maduresa democràtica i la perspectiva que ens aporta l'avui, que allò no va ser una vertadera ruptura amb la nostra cultura política. 

Aquella que el pobre Goya retratava prop de dos segles enrere a "Duelo a garrotazos" i que, malgrat tot, subjau a l'ideari col.lectiu. Al cap i a la fi, la raó que impedeix que avancem com a democràcia... 

Perquè açò no va dels meus o dels teus sinó de tots.

Murs

Tenemos arte para no morir de la verdad.

Construïm. Perquè som colossos anodins, i és eixa la nostra lacra. Hem engendrat ciutats, i nostres són els murs que ens desmesclen, així com els ponts, i també les epidèmies i els registres. La quimera.

Nostra és l'hostilitat i nostra la melangia. I parlen els nostres murs de desgavell, de la sordidesa d'un món abocat al desordre que alguns creuen poder vivificar. Malencerts.

El però dels nostres envans no escau a cap subjecte, sinó a la paraula. I potser al derroc. O als esvorancs.

Allà on moren els camins s'alcen els murs. Decrèpit. El misticisme i la temperància del no-res.

Gritos quemados

Llevo dinamita guardada en los bolsillos
y fuera la desquiciada tormenta
que amenaza con mojar las armas,
mis armas de fuego.

Retengo la chispa en la mirada,
miro con rabia a la sociedad
¡Soy fuerte!
No soy el juguete que creen.

Hace años que soporto los golpes,
demasiados años con las acomplejadas tormentas
de miedo y de inferioridad
de fuego ardiente y de callar.

La historia me llamaba entre susurros,
yo gritaba para que me escuchara
pero silenciaron mis palabras
teñidas de la quemada violeta.

Miro de nuevo a los ojos al mundo
es mio, es nuestro.
Nos queda camino por recorrer,
las alas todavía tenemos atadas,

los pies y las manos
todavía magulladas
por las asperas cuerdas
que nos tenían presas.

Respiro una vez más,
nos queda camino,
nos faltan muchas cicatrices por sanar
muchas partidas a las cadenas por ganar.

Y ahora que soy fuerte me presento
con la fúria del fuego
y las manos llenas de dinamita:

Soy los gritos quemados de la historia

Soy la voz femenina que ya no puede gritar.