Tenemos arte para no morir de la verdad.
Construïm.
Perquè som colossos anodins, i és eixa la nostra lacra. Hem
engendrat ciutats, i nostres són els murs que ens desmesclen, així
com els ponts, i també les epidèmies i els registres. La quimera.
Nostra
és l'hostilitat i nostra la melangia. I parlen els nostres murs de
desgavell, de la sordidesa d'un món abocat al desordre que alguns
creuen poder vivificar. Malencerts.
El
però dels nostres envans no escau a cap subjecte, sinó a la
paraula. I potser al derroc. O als esvorancs.
Allà
on moren els camins s'alcen els murs. Decrèpit. El misticisme i la
temperància del no-res.
