La majoria
convindreu amb mi que l’inici és la part més problemàtica d’un text. Essent
estudiants haureu patit alguna volta eixe gran o xicotet —segons la persona —
maldecap que és introduir el tema d’una redacció. Tanmateix, sabran del que
parle els escriptors. Perquè la primera pàgina indica el grau d’atracció d’una
novel·la, fins el punt que alguns crítics més o menys superbs— hi ha de tot— en
llegir-la afirmen si un llibre paga la pena o no...
Però avui no volia
parlar-vos d’un inici sinó més bé de quelcom semblant i més transversal: d’un
passat. Del nostre passat històric-polític-cultural. Perquè de la mateixa
manera que l’inici d’una novel·la et dóna les claus del transcurs d’aquesta, el passat determina la nostra realitat
política, social, cultural… actual. Doncs penseu estem condicionats notablement pel nostre origen i circumstàncies ("jo sóc jo i la meua circumstància" parafrasejant a Ortega). Hereus del pensament, valors i tradicions dels avantpassats, podem aprendre
moltíssim del clàssics i les seues vivències:
“Som com nans asseguts sobre les espatlles dels gegants. Si podem veure més coses que ells no és gràcies a l'agudesa de la nostra vista, sinó gràcies a l'alçada dels nostres portadors” Bernat de Chartre (segle XII)
La política és
l’àmbit col·lectiu on es prenen i s’apliquen decisions. Al cap i a la fi, és l’àmbit del poder
pragmàtic: d’establir uns objectius segons uns principis i de dur-los a terme.
Però no sols això… perquè fer política també és manifestar-se. És criticar la pròpia
política. És que la classe pacte amb el professor quin dia va a ser l’examen.
És votar al delegat… És, a diferència del que creguem, una activitat accessible
a tots atés que vivim en conjunt i certes coses ens afecten, adquirint en
conseqüència el dret a expressar-nos i
prendre’n part.
Dia a dia veiem als
mitjans notícies de casos de corrupció repugnants. Però açò no és res nou: Aristòtil, per exemple, ens
advertia temps enllà que les persones partíceps del poder, siga quina siga el
model organitzatiu (monarquia,
aristocràcia, democràcia… “formes pures”),
tendeixen a corrompre’s, és a dir, a posar els seus interessos particulars per
damunt de l’interés general. Així doncs, explicava que es tracta d’un procés
cíclic: les formes pures de govern comentades poden partir perfectament de bons
dirigents que busquen el bé comú de la polis/ciutat
o República— nosaltres parlem
d’Estat— i dels seus habitants, però tard o d’hora aquests disposaran del
poder de forma autoritària, entenent els càrrecs i els recursos/béns
comunitaris com a propis. Aristòtil argumentava per tant que les monarquies
es convertien en tiranies, i que aquestes últimes eren
substituïdes per aristocràcies (més d’una persona al poder) que restauraven
l’ordre. Però estes es corrompien també i es transformaven en oligarquies amb èlits que tracten
injustament al poble, deixant-lo en la pobresa. Després arribava la politeia (democràcia), que es mantenia en peu fins que les masses s’adonaven del seu gran
poder i s’imposaven amb demagògia i sectarisme. I finalment, un líder/monarca
eixia al pas i la roda tornava a començar… Per eixe motiu, el que proposà
després d’observar desenes de polis
amb l’ajuda dels seus deixebles, va ser un sistema mixte entre democràcia i
aristocràcia on les èlits i el poble exerceixen un control mutu de les passions
equilibrat. Més d’un mil·lenni i mig
després, en esta línia de contrarestar forces Montesquieu exposarà la
seua teoria de la divisió de poders:
executiu, legislatiu i judicial…
Extrapolant tot açò
a la realitat d’avui, pense que el nostre sistema polític, procedimentalment
sufragista i de representació, “de facto” ha estat monopolitzat per unes èlits
político-econòmiques que han expulsat a la ciutadania de l’àmbit de
decisió. A l’última dècada els hem
permés massa excessos i si comptàvem llavors amb pocs mecanismes per passar
factura— una simple votació cada quatre anys — els hem reelegit condonant-los
les penes. L’equilibri s’ha perdut i per recuperar-lo la societat civil ha de
cobrar protagonisme de nou. Bo, la veritat és que aquesta tesis l’ha mantingut
sempre el moviment obrer, qui té molt clar que si la població no està organitzada no té res a fer per
frenar el poder— a banda que els àcrates no suporten cap autoritat—. 
Cert és que
situacions similars s’han donat al llarg del temps. A la primitiva Roma la
“plebs” restava fora dels curiats, Senat, comicis tribunaris, etc. només
accessibles als quirites/patricis (ciutadans originals de la ciutat). No va ser
fins que els plebeus es retiraren al mont Aventí com a protesta l’any
Hannah Arendt deia: “els homes són lliures quan actuen, ni abans ni després,
perquè ser lliure i actuar és el mateix”. Analitzem
críticament la societat i sobretot qüestionem constantment el poder,
indiferentment del signe polític que l’ocupe, quan trobem deficiències tan
greus com la desigualtat i la falta d’oportunitats. Fem-ho mitjançant la
literatura, la música o qualsevol altre art. Fem-ho des de l’ensenyança als
centres, seus del saber encara que últimament han deixat apartada la reflexió.
Cal recuperar-la. Fem-ho ara que arriben nous partits al poder, ara més que
mai.
