Escoltava des d'allà els rumors d'una gotera humida abocant l'aigua a terra, a subtils dosis, esclatant.
I seia al llit amb els germans i els pares a que passaren els avions, les bombes, les hores... i aquell so desesperant de les gotes en caure...
El parpalleig lent, agònic, d'una llum que aguantava encesa baix el sostre clivellat indicava que seguíem vius.
O millor dit, que no havíem mort físiològicament encara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada